diumenge, 31 de maig del 2015

Un rellotge perillós


Per a alguns nens, els rellotges són objectes misteriosos, gairebé màgics. No sols pel moviment, de vegades imperceptible, de les busques, o pel fet que tots marquin aproximadament la mateixa hora, sinó també per l'autoritat de què gaudeixen: assenyalen el moment de llevar-se o de sortir de l'escola, i tothom, pares i mestres inclosos, acata els horaris sense dir ni piu. Observar el mecanisme d'un rellotge en funcionament constitueix també una experiència fascinant: una sèrie de rodetes dentades de diferents mesures, que giren totes alhora però en diferents sentits, en un moviment perpetu —mentre no se li acabi la corda o s'espatlli— i amb un tic-tac que sembla el batec d'un cor. En definitiva, en la imaginació d'un nen un rellotge pot transformar-se en el lloc on habita el temps o la màquina que mou el món, un objecte aparentment insignificant i amb un poder immens.


Però alguns adults saben com enganyar els rellotges, i no només els rellotges, tal com demostra Harold Lloyd en una de les seves millors pel·lícules: Safety Last! (1923), dirigida per Fred C. Newmeyer i Sam Taylor. Ja des dels primers plànols, Lloyd hi fa l'ullet, tot filmant l'escena amb un enquadrament reduït. Quan l'objectiu s’obre, el que semblava un drama —un home a la presó, a punt de ser ajusticiat— es transforma en l'acomiadament d'un jove que marxa a la ciutat a treballar i deixa la núvia al poble.

I és que Safety Last! tracta precisament d'això, de les petites mentides o de les veritats a mitges, de les il·lusions, de la publicitat que retrata la realitat amb l'objectiu que més l'afavoreix. El protagonista enganya la xicota, fent-li creure que és un personatge important en els magatzems on treballa, quan en realitat tan sols és un venedor amb dificultats per acabar la setmana; enganya la mestressa, amagant-se quan va a cobrar-li la pensió —una seqüència absolutament hilarant—; i, com no, el dia que arriba tard a treballar enganya també el rellotge de l’empresa on ha de fitxar.

Quan el cap dels magatzems diu que estaria disposat a pagar mil dòlars a la persona que tingués una bona idea per a una campanya publicitària, Lloyd hi entreveu l'oportunitat de guanyar els diners que li permetran finalment casar-se amb la núvia. Parla amb el seu company, un obrer de la construcció acostumat a enfilar-se pel edificis, i hi acorda que l’endemà escalarà la façana de l'empresa on treballa. A l'hora acordada, mentre la gentada espera veure l'home misteriós que —segons han anunciat els periòdics— s’ha d’enfilar a dalt de tot l'edifici, l'amic del protagonista té problemes amb un policia que el persegueix, i el propi Lloyd es veu obligat a assumir el paper de l'home misteriós.


Comença així una de les seqüències més conegudes del cinema mut, amb el protagonista pujant per la façana d'un edifici i salvant obstacles de tota mena, en una clara metàfora de l'ascensió social del protagonista. I en el punt culminant de l'ascens, un rellotge a les busques del qual s'agafa Lloyd per tal de no caure al buit. Però la caixa el rellotge s'obre a causa del pes del protagonista i ens deixa veure el seu interior, desproveït del més mínim mecanisme capaç de fer-lo funcionar: només quatre molles i uns cables. Com gairebé tot en aquesta història, el rellotge és fals, un enganyatall, pura façana. No per aquesta raó deixa de ser perillós, més aviat al contrari: quan poc després el protagonista cau dins de la caixa del rellotge, un dels cables li crema les natges i en surt d'un bot. Pitjor encara, una de les molles se li enganxa al turmell i dificulta l'arribada a la cornisa superior. Un rellotge fals, doncs, però un obstacle vertader.


Safety Last! és considerada, i crec que amb raó, com una de les millors pel·lícules de la història del cinema. Tot i ser anterior a Metropolis (1927) i a Modern Times (1936) —per citar les pel·lícules que hem comentat en les dues entrades anteriors d'aquest bloc—, la pel·lícula de Harold Lloyd sembla molt actual, amb un llenguatge més modern, gens sentimental, i un ritme trepidant. A tall de curiositat, només afegiré que molts anys després, el 1947, quan ja estava retirat del cinema, Harold Lloyd es va deixar convèncer per Preston Sturges i va protagonitzar una nova pel·lícula, The Sin of Harold Diddlebock, en la qual torna a caminar per la cornisa d'un edifici perseguint un lleó escapat del circ i es troba de nou a punt de caure al buit. Però es tracta d'una comèdia fallida, que en absolut es beneficia de la comparació amb Safety Last!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada