Tres dones, tres rellotges i un assassinat

Si hi ha un director que ha dedicat bona part de la seva filmografia a retratar la manipulació i l'engany, aquest és sens dubte Joseph L. Mankiewicz. Ho ha fet a través de diversos gèneres, des d’excel·lents drames psicològics com All About Eve (1950) fins a divertides comèdies musicals com Guys and Dolls (1955). Però és sobretot en les seves tres últimes pel·lícules —The Honey Pot (1967), el western There was a Crooked Man (1970) i la genial Sleuth (1972)—, on la descripció del cinisme i la mentida assoleix cotes magistrals.

The Honey Pot, que a Espanya es va traduir com Mujeres en Venecia, conta la complicada maquinació que el milionari Cecil Fox (Rex Harrison) —inspirat per l'obra teatral de Ben Jonson, Volpone (1606)— ordeix amb l'ajut del seu secretari William McFly (Cliff Robertson), un actor americà sense feina que es presta a fer el paper de Mosca, criat de Volpone. Tot fingint una malaltia terminal, Fox convoca les tres dones més importants en la seva vida, que hi acudiran —presumeix— atretes per la possibilitat de rebre una substanciosa herència. I no s'equivoca: una rere l'altra, arriben a Venècia. Es tracta d'una aristòcrata francesa arruïnada (Capucine), una actriu americana que està passant per moments difícils en la seva carrera (Edie Adams) i Mrs. Sheridan (Susan Hayward), una dona de negocis rica, mesquina i hipocondríaca, que s’hi presenta acompanyada per la seva infermera (Maggie Smith). Cadascuna li porta com a regal un rellotge. La coincidència no és pas casual, i encara menys innocent: hi ha millor regal per a un moribund que un rellotge, destinat a recordar-li en tot moment que el temps s’esgota?

Però els tres rellotges són força diferents i resulten reveladors dels caràcters de les convidades. La princesa hi arriba amb un rellotge de sorra de considerable grandària, que és pràcticament l’única peça valuosa que conserva del tresor familiar. En el moment en què es troben, al bulb superior del rellotge a penes queda sorra —or en pols, en realitat—, com molt bé fa notar el presumpte malalt, que no deixa passar l'oportunitat per fer saber a l'orgullosa dona que està al corrent de la seva lamentable situació financera, ni d'esbrinar fins on estaria disposada a humiliar-se per aconseguir l'herència.

El segon rellotge que rep Fox és el de Mrs. Sheridan —o Lone Star, com ell l’anomena—, una dona de negocis feta a si mateixa, que va sortir de la pobresa gràcies a un grapat de valors que Fox li va regalar i que d'aleshores ençà no ha deixat d'enriquir-se. Es tracta d'un rellotge barroc de porcellana amb dues figures que dansen al costat de l'esfera, una antiguitat segurament molt valuosa que van comprar plegats el mateix dia que el petroli va començar a rajar dels pous de l'americana. En canvi, el rellotge que li regala l'actriu és modern, funcional: un bloc d'alabastre amb set esferes inserides que marquen l'hora de diversos llocs del món. Un regal molt pràctic, segons diu ella, exhibint les seves escasses llums —fins que el va adquirir desconeixia l’existència de diferents usos horaris— i una considerable mancança d'escrúpols. Tres rellotges, doncs, de tres dones més o menys interessades, per a un home que viu envoltat de rellotges —a l’interior del palau n'hi ha uns quants, així com també un rellotge de sol al jardí—, al qual li agrada ballar La dansa de les hores d’Amilcare Ponchielli i que ha planejat una farsa perfecta com un mecanisme de rellotgeria.

Ara bé, el que semblava ser només un joc ideat per un milionari avorrit es converteix en un assumpte criminal quan la infermera retorna al palau, després d'una cita amb el secretari, i troba Mrs. Sheridan morta. Per un motiu o un altre tots resulten sospitosos de l'assassinat, excepte Cecil Fox, a qui McFly va deixar tancat a les seves habitacions abans d’anar-se’n. La infermera creu que el secretari ha estat l'assassí i que Fox serà la següent víctima. Moguda per la curiositat, troba un passadís que arriba fins a la zona enjardinada del terrat, tot just al costat del dormitori del milionari, a qui sorprèn fumant i passejant entre les plantes, activitat gens pròpia d'un moribund. Fox li mostra el seu rellotge de sol, les hores del qual en una altra època estaven assenyalades amb incrustacions de pedres precioses, perquè no hi ha res —comenta— tan valuós com el temps. En acabar la conversa, Fox, de camí cap a les seves habitacions passa sota un rellotge sense busques, com un presagi de la mort que el ronda.

Mentrestant, McFly ha descobert que la farsa ideada per Fox no era un mer passatemps, i que el presumpte milionari no és la persona que sembla ser. En una segona conversa amb la infermera, que puja a visitar-lo a pesar de les advertències del secretari, Fox se n'adona que ha comés un petit error que l'incrimina en l'assassinat de Mrs. Sheridan. Aleshores, conscient que el temps del seu joc s’està acabant —«És tard a tot arreu», deixa caure mirant les esferes del rellotge d'alabastre—, li explica a la infermera la seva peculiar filosofia de la vida, mentre sosté el rellotge de sorra a les mans. «El temps és daurat», li diu: és millor viure pocs anys gaudint de tots els plaers que viure molts anys immers en la mediocritat. «Qualitat sí, quantitat no», és el seu lema. Quan aquesta torna al seu dormitori, Fox trenca el rellotges de porcellana i el de les set esferes, i agafa el rellotge de sorra, un cigar, una botella de whisky i una capsa de bombons, i surt al jardí.

En la seqüència següent, Fox ja ha mort: s'ha suïcidat. McFly ens en revela els motius: arruïnat, havia muntat aquella comèdia per atreure a Venècia Mrs. Sheridan —amb qui continuava casat—, assassinar-la tot fingint una mort accidental i heretar-ne així la fortuna. Però tot el seu pla se’n va en orris degut a la seva mesquinesa —després de matar-la, agafa un grapat de monedes americanes de la bossa de la dona—, a la perspicàcia del secretari i les dots d'observació de la infermera.

En una última exhibició de la seva manera d'entendre la vida, Cecil Fox s'ha suïcidat ingerint unes pastilles que prèviament havia cobert amb l'or en pols del rellotge que va rebre de l'aristòcrata francesa. S'ha empassat, literalment, el temps daurat de què parlava, en un intent de quiratar els seus últims instants, de dotar-los de més qualitat. Però, l'estafador resulta estafat: la princesa revelarà que el rellotge que Fox ha fet malbé era només una còpia. L'original resta encara en el seu poder. D’aquesta manera, Fox s'ha engolit només un grapat de sorra daurada: el temps meravellós del qual presumia —«Qualitat sí, quantitat no»— és, en definitiva, tan buit i fals com la seva fortuna, com el decorat del palau on vivia o com l'amor de les dones que tampoc havia estimat.