dilluns, 21 de setembre del 2015

L'últim rellotge


Lars von Trier reprèn en Melancholia (2011) els arquetips femenins de la mare i la bruixa. Mentre que en Antichrist (2008) totes dues figures coexistien i s'enfrontaven en una lluita per dominar la personalitat de la protagonista, en aquesta ocasió la mare i la bruixa —o la boja— s'encarnen en les germanes Claire i Justine. L'argument és sobradament conegut: el planeta Melancholia s'acosta a la Terra; tot i que els astrònoms afirmen que passarà a prop, sense xocar-hi, la inestable Justine intueix la destrucció i busca refugi a casa de la seva germana. Però a mesura que l'acció progressa i canvien les circumstàncies, el paper de les dues germanes es capgira i serà la fins aleshores equilibrada Claire qui acabarà recolzant-se en Justine.


La pel·lícula, dividida en dues parts on es narra, respectivament, la boda frustrada de Justine i els dies previs a la destrucció de la Terra, s'obre amb un pròleg integrat per una sèrie d'escenes oníriques, inquietants, rodades a càmera tan extremadament lenta que d’entrada algunes semblen fotos fixes. Una absència gairebé total de moviment que no sols remarca la bellesa plàstica de les imatges, sinó que també posa en relleu el seu caràcter ucrònic i alhora la proximitat del final del temps.

Des de l'antiguitat, el temps s'ha relacionat amb el moviment. Aristòtil, per a qui la naturalesa era un procés que contenia un canvi constant, el definia com l'aspecte del moviment que pot ser mesurat. Seguint Aristòtil, Tomàs d'Aquino afirmava que el temps estava format per moviment, i Guillem d'Occam el va definir com mobile quod movetur. No hi van faltar tampoc aquells que, com Agustí d'Hipona, sostenien que el temps no era moviment, encara que l’observació dels moviments dels cossos celestes constituïa la manera convencional de mesurar-lo. Sigui com sigui, temps i moviment són dos conceptes que han anat tradicionalment units, que no es poden concebre l'un sense l'altre. Aquestes imatges del pròleg de Melancholia, on el protagonistes es belluguen amb extrema dificultat i semblen envoltats d'una atmosfera tan densa que gairebé els impedeix tot moviment, suposen, doncs, la perfecta escenificació del temps que s'exhaureix, de les darreres hores dels últims homes.

Però, no tot el pròleg produeix la mateixa impressió en l'espectador. El nombre d'escenes que el componen —un total de setze— coincideix, potser per casualitat, amb el nombre de caselles en què està dividit el quadrat màgic que apareix a l'angle superior dret de La Malenconia, al costat d'un rellotge de sorra, en el conegut gravat d'Albrecht Dürer. Quatre d'aquestes escenes, tot i estar també rodades a càmera lenta, semblen molt dinàmiques en comparació amb les altres: són aquelles en què es veuen els planetes, fotografiats des d'una perspectiva que situa la càmera en un punt de l'espai que permet observar el seu progressiu acostament. A més, aquestes quatre escenes segueixen un ordre cronològic. En la primera, podem veure com Melancholia, encara una estrella llunyana, és eclipsat per la Terra. En la segona i la tercera, els planetes s'han aproximat i semblen d’una mateixa grandària. No serà fins a l'última escena quan l'espectador descobrirà que la Terra és el més petit dels astres que ha estat contemplant, un planeta insignificant que la col·lisió amb l'immens Melancholia converteix en pols.

La resta d'escenes, en canvi, no sols semblen alentides, sinó que tampoc segueixen cap ordre cronològic, tal com es podrà comprovar al llarg de la pel·lícula. Justine, sense anar més lluny, hi apareix envoltada d'ocells que cauen morts del cel o d'insectes que hi ascendeixen —fenòmens que, suposadament, són conseqüència de la proximitat de Melancholia—, en escenes prèvies a aquelles que la mostren vestida de núvia, per bé que l'aproximació del planeta encara no es coneguda quan se celebra la boda. Així, el pròleg no sols ens mostra l’exhauriment del temps humà mitjançant la lentitud dels moviments de les persones, sinó que el dinamisme dels planetes i el mateix ordre en què s’hi relata el seu acostament suggereix que l'univers continuarà existint i canviant en el temps, al marge de la humanitat. I que, com en un quadrat màgic, la suma resultant de la resta d'escenes, tant se val com les agrupem, sempre serà la mateixa: l'anihilació.



D'altra banda, l'observació del moviment dels astres —una de les primeres activitats intel·lectuals, que en la pel·lícula de Trier esdevé també l'última— en l'antiguitat es va concretar en un instrument que esdevingué el principal recurs per mesurar el temps
fins a la creació dels primers rellotges mecànics al segle XIII: el rellotge de sol. En una pel·lícula que relata com un reduït nombre de persones viuen el que seran les últimes hores del planeta i on la destrucció procedeix del desplaçament dels astres, no podia deixar de figurar un rellotge solar. És a la segona escena del pròleg on apareix de forma més espectacular, sobredimensionat, presidint un jardí de gespa immaculada i perfecta simetria, representació de la naturalesa (aparentment) dominada. En aquest escenari, les persones queden relegades a una presència insignificant en el paisatge de fons: dues figures diminutes —les d'una dona i un nen, que més endavant identificarem com Claire i el seu fill Leo— que es mouen en cercles, agafats de les mans. Es tracta de l'únic moment del pròleg que reflectiria la felicitat —mare i fill jugant, com si disposessin de tot el temps i res no fos capaç d'afectar la seva existència—, si no fos per un detall, que transforma aquest quadre idíl·lic en un malson: la doble ombra que projecten tots els cossos, delatora de la presència, en aquell moment invisible, del planeta que s'hi aproxima. Els protagonistes, encara aliens al perill, no tardaran a percebre'l, com es fa evident a l'escena cinquena, en la qual la mare intenta fugir amb el fill als braços, enfonsant-se en la mateixa gespa del jardí on abans havien estat jugant.

L'escena vuitena ofereix un gran paral·lelisme amb la segona, atès que vindria a ser l'altra cara del mateix tema: la insignificança de
les persones, representades només en funció d’una estudiada composició que no els assigna cap protagonisme. En aquesta ocasió, el jardí apareix enfocat des de l'angle contrari, amb la casa al fons. El rellotge solar, tan impactant en l'escena anterior, reprèn la seva dimensió real, amagat entre les ombres. Les tres figures —Justine, Leo i Claire— estan disposades al jardí com els tres astres al cel nocturn, convidant l'espectador a establir un paral·lelisme massa fàcil entre el planeta destructor i la inestable Justine, o entre les figures del fill i la mare amb la Lluna i el Sol, tot i que els tres astres mostren una grandària semblant i no existeix cap indici que ens permeti identificar-los. D'altra banda, tal com ocorre a la segona escena, les persones no semblen ser conscients del perill que les amenaça. Vestides de festa, giren l'esquena al planeta que s'hi acosta i es mouen lentament cap a no se sap on, precedides per la seva doble ombra, cadascuna pel seu costat, en solitari. Es tracta de les últimes persones, les que esperaran la mort assegudes en la gespa i agafades de les mans, però en realitat tan desesperadament soles com les retrata el pròleg.
El rellotge de Melancholia és, a més, un rellotge que ha deixat de mesurar el temps. El funcionament d'un rellotge solar es basa en el moviment invariable del Sol i la Lluna i, per extensió, requereix l'harmonia de l'univers. Representa així la unió de dues escales temporals diferents, el temps de l'univers incidint sobre el temps de les persones. En un sistema alterat per la presència d'un cos estrany, el rellotge de sol es converteix en un artefacte inútil: la doble ombra que hi projecta el gnòmon ja no és capaç d'indicar l'hora. El recurs a un rellotge aturat o espatllat per simbolitzar un temps que s'acaba no és, de cap manera, nou ni original. De fet, en una entrada anterior ens vam referir als rellotges sense busques que van utilitzar tant Bergman en Smultronstället com Coppola en Rumble Fish per representar la mort, però no són els únics exemples. La peculiaritat del rellotge de Lars von Trier és que no es tracta d'un mecanisme sense busques o aturat, sinó d'un rellotge amb una doble ombra —amb les busques duplicades, per dir-ho d'alguna manera. Una doble ombra, però, amb les hores comptades: arriba un moment, cal suposar, que Melancholia està tan a prop de la Terra que el rellotge ja només projecta l'ombra produïda per la llum que li arriba reflectida pel planeta. El rellotge torna així a marcar l'hora, però es tracta de un compte enrere cap a la destrucció total.





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada