El malson és un relllotge invers

Si parlar del temps és un dels tòpics usuals en les converses entre veïns a l'ascensor, reflexionar sobre el temps ha estat també un dels maldecaps recurrents dels filòsofs al llarg de la història del pensament. Mentre que alguns afirmen que va ser creat amb l'univers, d'altres dubten de la seva existència o asseguren que es tracta només d'un recurs de la consciència humana per ordenar la seva percepció de la realitat. En qualsevol cas, malgrat els avanços de la física, el sentit comú tendeix a representar-se’l com una línia infinita amb punts que hi assenyalen els diferents esdeveniments. Una representació, cal observar, totalment inadequada, atès que els punts d'una línia coexisteixen, però els esdeveniments se succeeixen. Així doncs, més que no pas com una línia, el temps hauria de ser concebut com una sèrie infinita de canvis. El sociòleg Norbert Elias el caracteritza com un continuum de transformació, és a dir, un procés definit no tant per allò que canvia, sinó per la continuïtat de les transformacions que vincula cada fase amb la precedent i la posterior.

Tant se val si parlem de línia o de sèrie, en les dues concepcions la infinitud sembla ser una de les característiques que habitualment s’atribueixen al temps. Per contra, quan se li assigna un principi i un final, el temps deixa de ser-ho per convertir-se en duració —i no és la duració el que ara ens interessa. Per representar allò que, des dels estrictes límits de la nostra finitud, se'ns apareix com a infinit, només hi podem recórrer a la repetició: un procés finit, reiterat una vegada i una altra vegada, ens acosta a la idea d'infinitud. El recorregut de la Terra al voltant del Sol o el de les busques en l'esfera del rellotge són processos cíclics que no sols ens permeten mesurar el temps —establir unes fites, crear un interval en el contínuum temporal— sinó també, en certa manera, entreveure l'eternitat.

Des d’aquest punt de vista, un rellotge mecànic és tan sols una petita màquina en moviment que crea una sèrie contínua de transformacions en les configuracions simbòliques de la seva esfera, una sèrie que la humanitat, en un exercici de síntesi intel·lectual força complex, va posar en relació amb altres continua de transformació com ara la vida mateixa de cada persona o l’esdevenir d'una societat. Imbuïdes d’aquesta idea del temps, les persones tendeixen a viure com si les busques del rellotge de cadascú no haguessin d'aturar-se mai. Deia Wittgenstein que «viu eternament qui viu en el present. La nostra vida és tan sense fi com el nostre camp visual és sense límits». No és que les persones no siguin conscients del seu final, però mentre n’ignorin la data viuen la vida com a temps i no com a duració.

Ara bé, què ocorreria si s'aixequés una barrera en el seu camp visual o —el que ve a ser el mateix— si les persones coneguessin amb exactitud el dia i l'hora de la seva mort? Vet ací un dels temes que, en clau d'humor, planteja Jaco Van Dormael en Le tout nouveau testament (2015), una pel·lícula en què Déu resulta ser un individu malcarat i egoista que viu en un pis de tres habitacions sense porta d'entrada, acompanyat de la dona i la filla, una nena de deu anys anomenada Ea. Aquest Déu, que va crear el món i la humanitat per combatre l'avorriment, passa els dies tancat al seu despatx, davant d'un vell ordinador, generant desastres i formulant totes les lleis que se li ocorren per fer més desagradable la vida de les persones. La filla té prohibit l'accés al despatx, però un dia hi entra casualment i veu en la pantalla algunes de les catàstrofes que el seu pare desencadena. Aleshores decideix venir a la Terra (com abans havia fet ja el seu germà J.C.), buscar sis deixebles i escriure un altre Nou Testament, que canviï la vida de la gent. Abans de fugir, a través d’un passadís ocult al tambor de la rentadora, Ea s'espavila per tornar d’amagat al despatx patern i manipular l'ordinador, des d'on envia un missatge al mòbil de totes les persones amb informació precisa sobre el temps de vida que els hi resta.

La qüestió no és pas banal. La gent, que fins aquell moment observava els rellotges com uns aparells que reflectien el transcurs del temps, de sobte troben que el seu futur té data de caducitat, i comencen a viure, no ja en el temps, sinó en la duració. Quin sentit té acudir tots els matins a la feina quan saps que et queden 54 dies, 14 hores, 22 minuts i 12 segons de vida, i que cada cop que facis una ullada al mòbil aquesta quantitat anirà disminuint? I viceversa, quin sentit té no acudir-hi? Però, el problema no concerneix només a qui morirà aviat, sinó també a aquells tenen encara per davant cinc, vint o seixanta anys més. En sigui poc o molt, conèixer el temps exacte del qual es disposa condueix inevitablement a qüestionar-se com viure'l. I les respostes, com les persones, són diverses: des de qui decideix seure en un banc del parc i no moure-se’n, fins al jove poca-solta que es llança pel balcó només per comprovar que en cap cas no morirà aquell dia, perquè encara li queden seixanta-cinc anys de vida.

I és que, a partir de l’instant en què tenen accés a la data de la seva mort, els rellotges vitals de tota aquesta gent han adquirit un nou significat. Fins ara, d’acord amb l’analogia del continuum de transformació al·ludida per caracteritzar el temps, ens hem referit a rellotges que repeteixen un procés indefinidament, com els mecànics o els solars. Això no obstant, hi ha un altre tipus de rellotges, la naturalesa dels quals és radicalment diferent: aquells que no se sustenten en la repetició cíclica sinó en un procés únic, que es pot reiterar o no. Estem parlant dels rellotges de foc, de sorra o dels models més primitius de rellotges d'aigua: tots tenen en comú el tret de mesurar un temps definit, un segment en la línia imaginària del temps. Un rellotge de foc —un ciri que es consumeix fins que s'apaga— pot constituir una excel·lent metàfora del temps viscut com a duració, i no debades la mort ha estat sovint representada en el cinema amb la imatge d'una flama que s'extingeix deixant anar un fil de fum que es dissipa en l'aire. Però el rellotge de sorra ha estat, sens dubte, la imatge més utilitzada tradicionalment per simbolitzar la limitació temporal de la vida, i amb freqüència s'ha representat la Mort amb un rellotge de sorra a les mans: ho podem comprovar en diverses obres pictòriques del segle XVI, com Les tres edats i la mort de Hans Baldung Grien, o en el conegut rellotge astronòmic de l'ajuntament de Praga. El cinema no ha deixat de fer servir també el rellotge de sorra com a metàfora del pas del temps o de la mort que s'acosta, tal com vam assenyalar en una entrada anterior dedicada a The Honey Pot (1967) de Mankiewicz.

Amb tot, en la pel·lícula de Van Dormael no hi apareixen rellotges, sinó missatges enviats als mòbils en forma de compte enrere. En lloc de grans de sorra o gotes d'aigua que s'escolen cap a un altre recipient, els destinataris del missatge veuen com els segons —el seu temps— disminueixen vertiginosament, escolant-se cap al no-res. Quan el grau de precisió arriba a l'extrem de mesurar els segons o les seves fraccions, ja no podem continuar parlant de rellotges, sinó de cronòmetres, un aparells que, en versió analògica o digital, mai no es refereixen al temps, sinó a una determinada duració. Aquests dispositius poden funcionar tot partint de zero i ser aturats quan el procés que es desitja mesurar ha finalitzat, o bé començar en un nombre determinat i acabar en arribar al zero. La diferència entre un enfocament i l'altre és força significativa: mentre que en el primer cas l'aparell s'adapta a un procés que està ocorrent, sigui una cursa de cotxes o els batecs del cor, en el segon sembla que són els esdeveniments els que han d’ajustar-se a la lògica de l'aparell. En altres paraules: mentre que el temps està al servei dels esdeveniments si es parteix de zero, en un compte enrere els esdeveniments es posen al servei del temps, cal que l'omplin, que li donen sentit. No és estrany, doncs, que en Le tout nouveau testament les persones, quan se’ls notifica el seu particular compte enrere, tinguin la sensació d’enfrontar-se a un temps buit, sense contingut, i per primera vegada es plantegin com resoldre la incògnita dels dies, minuts i segons que algú enigmàticament els ha concedit.

En el cinema abunden les ocasions en què els cronòmetres són utilitzats per a il·lustrar comptes enrere, sovint associats amb una situació perillosa —feliçment resolta— que el protagonista ha de solucionar per evitar un desastre com ara l'explosió d'una bomba o el xoc amb un meteorit. Però, òbviament, són molt més suggestius els casos en què els cronòmetres no s’hi poden (en principi) aturar. És el cas de Le tout nouveau testament, o d’una altra comèdia excel·lent com Stranger than fiction (Marc Foster, 2006). Per bé que és en alguns drames on la falta d'esperança dóna lloc a circumstàncies força complexes, com podem veure en la meravellosa Shadowlands (Richard Attenborough, 1993) o en la inquietant On the beach (Stanley Kramer, 1959).

Per acabar, no podem deixar de fer referència a una obra de teatre estrenada el 2014, que guarda una certa similitud amb el plantejament de Van Dormael: es tracta de Temps, escrita i interpretada per Quim Masferrer i dirigida per Ramon Fontserè. Al protagonista de Temps li anuncien que només li queden 90 minuts de vida, la duració de l'obra. Al fons de l'escenari, un gran cronòmetre inicia el compte enrere... Què es pot fer en 90 minuts, quan se sap que seran el últims? Doncs, viure'ls amb absoluta llibertat, dient tot allò que es pensa, saltant-se totes les normes socials i morals. És el que fa el protagonista de Temps, i també el que fan alguns personatges de Le tout nouveau testament: el nen que decideix vestir-se de nena, la dona que abandona el marit per un goril·la o l'home que deixa la feina per seguir un ocell. Ben mirat, potser no sigui una mala manera de passar el temps.