El rellotge del pare i el rellotge del boig

Entre els objectes personals valuosos, el rellotges de butxaca acostumaven a ser un patrimoni exclusivament masculí. No són pocs els testimonis cinematogràfics o literaris on es fa referència a personatges que reben un rellotge com a regal en un moment important de la seva vida, com ara quan deixen la llar familiar per iniciar els estudis o començar a treballar, o l'hereten del pare en morir aquest. En podem trobar un exemple en Mirall trencat de Mercè Rodoreda, on llegim que Eladi Farriols es va traure «el rellotge de la butxaca de l'armilla i mirà l'hora. Aquell rellotge d'or l'hi havia regalat el seu oncle quan havia començat a treballar a la botiga. "Saber l'hora exacta és el que hi ha de més important a la vida. Un home és fet de segons, de minuts."».

Una lliçó molt diferent de la que li transmet el seu pare a Quentin Compson en The Sound and the Fury de William Faulkner, quan li regala el rellotge de l'avi, dient-li «et dono el mausoleu de totes les esperances i desigs; (…) Te'l dono no pas perquè puguis recordar el temps, sinó perquè l'oblidis ara i adés un instant i no malmetis energies escarrassant-te per conquerir-lo.» Sigui, doncs, per controlar o per oblidar el temps, la possessió d'un rellotge venia a simbolitzar la majoria d'edat, la capacitat de dirigir la pròpia vida, que el pare o una figura semblant atorgava al fill.

En canvi, només en rares ocasions apareixen, en la literatura o en el cinema, exemples de dones rebent un rellotge com a regal o com a herència i, generalment, bé es tracta d'una joia o bé d'un objecte amb cert valor sentimental, però mai no constitueix un símbol d'autonomia. Així ho podem veure en Tokyo monogatari (1953), la pel·lícula de Yasujiro Ozu on la filla de l'ancià protagonista, després de la mort de la mare, li’n demana al pare els quimonos; però l'ancià entrega a la nora —la persona que millor els ha tractat— el rellotge de butxaca que pertanyia a la sogra, un objecte segurament menys valuós que els quimonos, però amb un valor sentimental superior. I és que, a diferència del homes, entre els objectes que es consideraven pertinences personals de les dones es podien incloure les joies, però també vestits i peces de l'aixovar, mobles i tot tipus d'objectes per al parament de la llar, que constituïen l'herència de les dones de la següent generació.

Tokyo monogatari

Són freqüents les referències cinematogràfiques a aquests objectes heretats com ara la vaixella de l'avia, el vestit de núvia de la mare o el canelobres de la tieta. Així doncs, la versió femenina de la majoria d'edat —que entre els homes se celebrava amb el regal del rellotge i el reconeixement implícit de la capacitat de controlar el seu temps— es concretava en l'adquisició d'una sèrie d'elements per a l'abillament del cos i de la casa, així com en el reconeixement implícit de la capacitat per formar la pròpia llar (en contraure matrimoni, és clar). Un exemple inoblidable el constitueix la temperamental Mary Kate Danaher (Maureen O'Hara) de The Quiet Man (John Ford, 1952), quan reclama al germà els mobles heretats de la mare juntament amb la dot que li correspon rebre en casar-se.

Però si hi ha una pel·lícula on el costum de deixar al fill el rellotge del pare i a la filla les joies de la mare apareix explicat d'una manera diàfana, aquesta és sens dubte To Kill a Mockingbird, l'adaptació de la coneguda novel·la de Harper Lee que Robert Mulligan va realitzar el 1962. En una escena de la pel·lícula, el protagonista —l'advocat Atticus Finch (Gregory Peck)— acompanya la seva filla Scout a dormir i la nena li demana que li ensenyi el rellotge.

Atticus Finch i Scout

És tracta d'un rellotge de butxaca amb una dedicatòria de la mare, morta quatre anys abans. Scout, després de llegir la dedicatòria, li pregunta al pare si és cert que, com diu el seu germà Jem, aquell rellotge serà per al noi. Atticus li diu que sí, perquè «It's customary for the boy to have his father's watch». «Però, i jo?» —li pregunta la nena— «què hi rebré?» És aleshores quan el pare, després de confessar que no té cap altra cosa valuosa, li diu que guarda un collar de perles i unes arracades de la mare, i que seran per a ella quan sigui gran. Una escena molt senzilla, però que aporta una gran quantitat d'informació sobre la classe social a què pertany la família, així com sobre la família d'origen de l'advocat —prou rics per enviar el fill a la universitat, però no tant com per regalar-li un rellotge.

Els rellotges de butxaca es van inventar al segle XV, però el seu ús es va popularitzar al segle XVIII i va constituir el tipus de rellotge més utilitzat fins a la creació dels primers rellotges de polsera després de la Primera Guerra Mundial. Tenint en compte que la pel·lícula transcorre durant l'època de la Gran Depressió, el rellotge d'Atticus Finch no podia ser altre que un rellotge de butxaca, ja que l'ús del rellotge de polsera no va esdevenir usual fins uns anys més tard. En la versió per a dones, aquests rellotges mecànics eren més petits, i a finals del segle XIX i principis del XX solien portar-se subjectes amb una agulla al pit. Però, mentre que els rellotges femenins acostumaven a tenir un valor purament utilitari i el seu ús es relacionava amb l'exercici d'una professió —qui no recorda la imatge d'una institutriu o una infermera amb el petit rellotge enganxat al vestit o al davantal, que tantes vegades ha aparegut en pel·lícules ambientades en aquesta època?—, el rellotge masculí podia ser un objecte valuós, fins i tot ostentós, si el propietari s'ho podia permetre. D'alguna manera, el valor d'un rellotge, el material amb què estava fabricat, mostrava el valor del temps del seu propietari; detall que, al seu torn, evidencia també que el valor del temps de les dones —de les poques que necessitaven portar rellotge— i el dels pobres, que no en tenien, era molt inferior. El temps del homes, doncs, posat en valor a través dels seus rellotges, era heretat pels fills, mentre que allò que les dones posseïen de valor, com hem vist abans, es relacionava amb el que el sociòleg nord- americà Thorstein Veblen anomenava consum ostentatori —joies, vestits, parament de la llar, etc.— i era heretat per les filles.

Pel que fa a To Kill a Mockingbird, Jem no sols hi rebrà el rellotge del seu pare. Des del començament de la pel·lícula, acompanyant als títols de crèdit, hi apareix una vella caixa d'havans que conté objectes diversos, d'aquells que als nens els agrada atresorar, com boletes de vidre, una navalla o una medalla.

Entre aquests objectes hi destaca un vell rellotge de butxaca sense busques, però amb l'ombra d'aquestes dibuixada a l'esfera, que funciona encara i se’n pot sentir perfectament el tic-tac. Aquesta caixa d'havans pertany a Jem i, segons confessa a la seva germana en una escena posterior, els objectes que hi guarda els ha trobat al llarg del temps en un dels arbres del carrer, dins d'un forat del tronc. Es tracta de l'arbre que hi ha entre la seva casa i la dels Randley, una família amb un fill mentalment trastornat, del qual els nens han sentit parlar sense arribar a veure'l mai. En els seus jocs, Jem i Scout assignen al misteriós Boo Randley el paper d'una mena d'ogre, no per invisible menys temut. Per aquest motiu resulta tant inquietant que els objectes atresorats per Jem siguin, segons es pot conjecturar, regals del boig, qui sembla voler imitar així les bruixes dels contes infantils que atrauen els nens amb obsequis i llaminadures. Però els esdeveniments posteriors els mostraran que aquest personatge, en comptes de constituir un perill, acabarà convertint-se en el seu salvador. Una nit, quan Jem i Scout tornen a casa després d'una representació teatral a l'escola, són atacats per un enemic del pare. La nena, enfundada en una aparatosa disfressa, només hi veu una figura que s’enfronta amb l'agressor, agafa en braços el germà inconscient i el torna a casa. És al final d'aquesta seqüència quan per primera vegada veiem el rostre de Boo Randley (Robert Duvall), a qui Scout descobreix amagat darrere de la porta del dormitori del germà i identifica com la persona que els ha ajudat.

Boo Randley

El boig —la personificació d'allò que era incomprensible, desconegut i perillós en la fantasia dels nens— ha esdevingut, amb el seu gest, una mena de figura paterna, algú que en té cura i els protegeix de les amenaces. En aquest moment, el rellotge trencat que apareixia de forma reiterada en les primeres imatges de la pel·lícula hi adquireix tot el seu significat: com un pare, Boo Randley ha ofert el seu rellotge a Jem, però es tracta del rellotge d'un boig, d’un rellotge inútil, sense busques, que no serveix per mesurar el temps. L'ombra de les busques ha deixat a l'esfera el tatuatge d'un temps aturat, i això el distingeix d'altres rellotges sense busques com els que podem trobar en Smultronstället (Bergman, 1957) o Rumble Fish (Coppola, 1983), als quals ens vam referir en una entrada anterior. El rellotge de Boo Radley, a diferencia dels esmentats, no constitueix cap presagi de mort, sinó que posa en evidència com el seu propietari va ser apartat de la comunitat, que és com dir exclòs del temps col·lectiu, perquè els individus d'una societat divideixen el temps de manera anàloga. El seu regal representa, doncs, un llegat peculiar, estrany: el d'una figura protectora, però sense la capacitat per atorgar a Jem el control del seu temps i la direcció de la seva vida, com ho faria un pare, perquè ell mateix no posseeix autonomia ni responsabilitat. En definitiva, el rellotge espatllat de Boo Randley constitueix —com molt bé el descriu Scout— el llegat d'algú que s’assembla a un rossinyol inofensiu, incapaç de subjectar ningú a les rutines d'una societat que li resulta del tot aliena.