Rellotges que han vist molta merda

Darrere d'un regal s'amaga sovint una exigència, per molt desinteressada que sembli la persona que l'ofereix. Quan et regalen un rellotge, «te regalan un pequeño infierno florido, una cadena de rosas, un calabozo de aire», com diu Julio Cortazar en un relat de Historias de Cronopios y Famas. «No te regalan el reloj, tu eres el regalado», hi afegeix. Certament, el rellotge representa la coacció que el temps, com a institució social, exerceix sobre l'individu. Molt abans de preguntar-se què és el temps tots els nens aprenen a adaptar-se a un horari, i convertir-se en adults consisteix a interioritzar-lo i transformar-lo en autocoacció. No és estrany, doncs, que el trànsit de la infància a la maduresa s'hagi celebrat durant molts anys amb el regal d'un rellotge. Però l'exigència d'ajustar-se a la tirania de les hores no és l'única coacció que un rellotge pot representar. Quan el rellotge regalat prové del pare o, més encara, de l'avi o del besavi, aquest objecte, transformat en símbol del prestigi familiar, pot exercir un tipus de coerció que ultrapassa les meres exigències del temps com a institució.

En principi, sembla que no pugui haver regal més desinteressat que el d'un pare a un fill. Aquell rellotge heretat de l'avi que el pare posava en mans del fill quan iniciava el seu camí en solitari no era un regal qualsevol: com vam veure en l'entrada anterior, es tractava també del reconeixement de la majoria d'edat del jove i, en certa manera, del traspàs del testimoni generacional. Res més desinteressat, certament, però també carregat d'exigències: com el rellotge mateix, l'emancipació que simbolitzava podia esdevenir aviat «un infierno florido», la llosa de les responsabilitats i les obligacions hàbilment camuflada amb l'embolcall d'un miratge de llibertat. En agafar el testimoni, el jove acceptava de forma implícita el deure de satisfer les expectatives familiars. Un repte que no sempre era fàcil de dur a terme.

En la versió de Crim i càstig de Dostoievski rodada per Josef von Sternberg el 1935, la mare de l'estudiant Raskòlnikov, en acabar els estudis universitaris, li regala el rellotge del pare. Tot i que el futur del jove llicenciat sembla prometedor, en l'escena següent el trobem malvivint en una habitació que no pot pagar i tapant els forats de les soles de les sabates amb el periòdic on ha publicat el seu article. El brillant Raskòlnikov (Peter Lorre) no se n'ha sortit, no ha obtingut l'èxit que li auguraven els seus professors. Per reblar l'escena, es dirigeix a la casa d'una usurera a qui deixa el rellotge en penyora a canvi d'uns pocs rubles. La vella l’examina, l'obri i hi llegeix la dedicatòria: «Al meu fill, perquè el porti amb honor». És tracta d'un detall del guió que no apareix en la novel·la, on es parla només d'un rellotge antic d'argent amb el dibuix d'un globus a la tapa posterior. Però l’afegit no és gens casual: amb aquesta dedicatòria Sternberg destaca el fet que Raskòlnikov no està empenyorant només un rellotge, sinó que és el seu cognom, el prestigi familiar i l'honor degut al pare el que diposita en mans de la vella avariciosa. Convençut de la seva superioritat moral, creu que l'assassinat d'un ésser indigne com la usurera estaria justificat. Una carta de la mare, on anuncia la seva arribada a la ciutat en pocs dies, acompanyada per la germana de l’estudiant i el seu promès, desencadenarà la tragèdia. Raskòlnikov, que amb prou feines pot mantenir-se a si mateix, vol evitar el matrimoni de la germana amb un home que no estima. L'assassinat de la usurera se li apareix aleshores com l'única possibilitat de recuperar el rellotge del pare i aconseguir uns diners que li permetran complir les seves obligacions envers la mare i impedir el sacrifici de la germana. Un crim que, d’acord amb els seus principis, està totalment legitimat, perquè beneficiarà a les víctimes de la cobdícia de la vella, encara que aquest argument moral potser sigui només la coartada d’un home acovardit que vol ocultar el seu fracàs i preveu amb espant el moment en què la mare li preguntarà pel rellotge del pare o la germana qüestionarà els seus privilegis d'hereu.

Si l'exigència de portar amb honor el cognom familiar és un deure en ocasions massa feixuc, quan el pare és una figura heroica, el nivell d'exigència pot fer tornar el fill un monstre sense consciència. Així ho podem veure en El laberinto del fauno (Guillermo del Toro, 2006), pel·lícula ambientada a l'Espanya de la postguerra i protagonitzada per un militar, el capità Vidal (Sergi López), fill d'un general mort en combat. Es troba al front d’un destacament enviat a una zona de muntanya amb la missió d'acabar amb el maquis local. Al començament, mentre espera l'arribada de la seva dona, consulta impacient un rellotge de butxaca. Com es pot observar al llarg del metratge, el capità dedica al rellotge una peculiar atenció: el neteja i n’ajusta el mecanisme una vegada i una altra, de manera gairebé obsessiva, sempre que es troba sol al seu despatx. L'atenció que dedica a la maquinaria posa de relleu, per contrast, un detall força inquietant: el rellotge té el vidre trencat. L'espectador no pot deixar de preguntar-se per què un home tan meticulós com el capità no n’ha canviat el vidre, ni per què té tanta cura d'un rellotge vell, quan sembla una persona brutal, incapaç d'estimar-se res. La resposta a aquestes preguntes arribarà durant una conversa amb un dels oficials convidats al sopar que organitza per presentar la seva dona a les autoritats locals. L’oficial va conèixer el general Vidal, pare del capità, al Marroc.

Segons un rumor que circulava entre les tropes, el general, ferit en combat, havia estavellat el seu rellotge contra terra perquè assenyalés l'hora exacta de seva la mort. «Para que su hijo supiera cómo muere un valiente», afegeix el convidat, mirant el capità Vidal de manera desafiant. «Habladurías» —contesta Vidal sense deixar de menjar— «Él nunca tuvo un reloj». El capità, doncs, nega l’existència mateixa del rellotge, un objecte que, com es desprèn d’aquesta breu conversa, constitueix el recordatori de la figura heroica del pare i de l'exigència implícita de morir lluitant contra l'enemic. No ignora que aquest s'ha convertit en el patró amb què es mesuraran els seus actes, una comparació de la qual no en pot sortir il·lès. D'ací prové la relació d'amor i odi que manté amb la figura paterna, encarnada en el rellotge: d'una banda, quan es veu en perill de mort durant un dels enfrontaments contra el maquis, agafa el rellotge amb una mà i la pistola amb l'altra mentre anima els soldats a demostrar als guerrillers com moren els valents; de l’altra, en un altre moment de la pel·lícula, mentre s'afaita fa el gest de tallar el coll a la seva imatge reflectida al

mirall, tot just després d'haver mirat el rellotge, posant de manifest així l'odi que sent envers la figura paterna, els trets de la qual endevina en els seus. Més encara: a imitació del pare, no sols ha engendrat un fill perquè continuï la nissaga de militars heroics, sinó que, en aproximar-se el moment de la seva mort, demana que els guerrillers expliquin al fill com i quan va morir el seu pare. Per sort per al nadó, el capità Vidal no veurà els seus desitjos complerts.

En vista dels exemples adduïts fins ara, el motiu del rellotge heretat, en el qual es concentra tota la pressió social perquè el fill emuli la figura del pare, pot semblar un assumpte carregat de transcendència. Tanmateix, admet també una lectura paròdica, com la que en fa Quentin Tarantino en Pulp Fiction (1994), on el boxejador Butch (Bruce Willis) arrisca la vida per recuperar el rellotge del seu pare. Mentre descansa abans del que serà el seu últim combat, Butch recorda com el capità Koons (Christopher Walken), company de captiveri del seu pare a Vietnam, li'l va lliurar solemnement quan era nen i li'n va explicar tota la història. El besavi de Butch va

comprar aquell rellotge de polsera —el seu war watch— en una tenda de Tennessee, abans de viatjar a Europa per combatre en la Primera Guerra Mundial. Després va passar a mans de l'avi de Butch, que morí durant la Segona Guerra Mundial, i d'aquest al pare de Butch, que va lluitar en la guerra de Vietnam. Fins ací el rellotge sembla encarnar la historia dels Estats Units i, tot i el peculiar llenguatge del capità, l'escena podia passar per un dels suats discursos d'exaltació patriòtica freqüents en la cinematografia americana. Però el sentit de tot plegat es transforma radicalment quan Koons recorda com, quan van caure presoners a Hanoi, per evitar que els vietnamites li prengueren el rellotge, el pare de Butch se'l va amagar «en l'únic lloc on podia: en el seu cul». Amb aquesta confessió el discurs perd de cop la transcendència que encara pogués tenir —ben poca, tenint en compte el to absolutament grotesc de la pel·lícula— i esdevé una monumental astracanada: el pare de Butch va portar aquest rellotge, de dimensions gens menyspreables, amagat al recte durant cinc anys i, abans de morir de disenteria, li'l donà a Koons amb l'encàrrec que el lliurés al seu fill. Al seu torn, aquest va portar el rellotge dos anys més amagat també en el recte, fins que va ser alliberat i pogué retornar als Estats Units. En definitiva, el que hi rep Butch és un rellotge que ha vist, metafòricament i literal, molta merda. Tot i això, per al boxejador representa la figura heroica del pare mort que, amb el gest de fer-li arribar el rellotge de guerra del besavi, li està exigint una conducta digna del sacrifici dels seus avantpassats. El pare de Butch, doncs, no es diferencia gaire del general Vidal en El laberinto del fauno ni del pare del llicenciat Raskòlnikov en Crime and Punishment.

Paradoxalment, dels tres fills, el boxejador és l'únic que, en certa mesura, satisfà les expectatives paternes. Mentre que Raskòlnikov és un fracassat, que malviu a expenses de la mare, i el capità Vidal acaba vençut a mans dels guerrillers que havia d’exterminar, Butch s'enfrontarà amb Marsellus Wallace, el gàngster que l’havia comprat perquè perdés el seu pròxim combat. Tant és així que no sols desobeeix les instruccions rebudes, sinó que mata el seu adversari en el ring i després, mentre els homes de Wallace el busquen per tota la ciutat, s'arrisca a tornar al seu apartament per agafar el rellotge del pare. La casualitat voldrà que, en el transcurs de la seva fugida, es topi de nou amb el gàngster i tots dos acabin en mans d’una parella de psicòpates sàdics, que els tanquen en un subterrani. Quan van a torturar-los, el boxejador aconsegueix alliberar-se de les lligadures i, en comptes de fugir sol, arrisca la seva vida per salva la del seu enemic. D’aquesta manera, doncs, Butch es transforma en un heroi de debò en la més antiheroica de les pel·lícules.

I és que potser vivim en una època en què els herois ja només poden sobreviure en el món bufonesc de la paròdia.