Poques coses hi ha tan
terrorífiques com que un nen cridi «mama» durant la nit,
especialment quan la situació es reitera a diari i es prolonga
durant mesos o anys. La protagonista de The Babadook, la
primera pel·lícula de la directora australiana Jennifer Kent, ho
sap millor que ningú. Amèlia (Essie Davis) és la mare de Samuel
(Noah Wiseman), un nen de sis anys que somnia amb un monstre, amagat
a l'armari o sota el llit, que sortirà per fer-li mal. Amb infinita
paciència, la mare revisa amb el fill l'habitació abans de dormir,
li llegeix contes infantils en què els bons sempre acaben vencent
els dolents i s'aixeca per tranquil·litzar-lo quan, malgrat totes
les precaucions, el malson es repeteix.
Fins aquí, la cosa no passaria
de ser el relat d'uns fets quotidians en una família normal. Però,
el Samuel no és només un nen que té malsons. És un nen que no
celebra l'aniversari —el
seu pare va morir el dia que ell va néixer, en un accident de
trànsit mentre portava la dona a l'hospital—; que no sap llegir,
encara que es capaç de construir armes prou complexes —una mena de
ballesta, un aparell
per llançar pilotes...— amb les quals
agredeix els seus companys d'escola; que no té amics i procura
captar l'atenció de la seva mare de manera abassegadora. Tampoc
l'Amèlia és només una mare cansada. És una dona que viu envoltada
de petits tirans —el fill, però també les ancianes de la
residència on treballa, tan senils com capricioses—, que no vol
parlar del seu home mort, que ha tancat al soterrani de la casa totes
aquelles coses, des de fotografies a discos o roba, que li pertanyien
o li'l recordaven. El soterrani es converteix, així, en un lloc
prohibit, que el nen no dubta a envair per practicar allí el seus
trucs de màgia davant d'un públic imaginari, entre el qual figura
el seu pare, i per construir o provar les seves armes contra el
monstre. Una invasió física, paral·lela a la invasió que du a
terme en tots els àmbits de la vida de la mare, des d'impedir el seu
descans a irrompre en el seu dormitori mentre ella es masturba. Quan
té un moment lliure —i ha de mentir per aconseguir-ho— l'Amèlia
es limita a visitar un centre comercial, seure en un banc i menjar-se
un gelat mentre veu passar la gent. Una mirada al mòbil i deu
trucades perdudes de la germana, que està ocupant-se del nen, la
retornen bruscament a la realitat.
Arriba
un moment en què el monstre es materialitza, adoptant la forma d'un
llibre infantil que apareix misteriosament a la prestatgeria, Mister
Babadook
(anagrama de a bad book),
un conte incoherent sobre un personatge —una silueta negra amb
barret i urpes— que s'amaga sota els llits i surt de dins
dels
armaris per aterrir els nens, un monstre contra el qual no es pot fer
res «si està en una paraula o una mirada». A pesar del plors del
nen, la mare es nega a llegir el conte i l'amaga en un lloc
inaccessible. Però, no pot evitar sentir estranys sorolls durant la
nit ni tenir malsons, ella també, habitats pel monstre. Fins i tot,
després de trencar i llençar el llibre, el conte torna a aparèixer
a la porta de casa, amb més pàgines i nous dibuixos on es veu com
una dona mata un nen amb un ganivet, després d'haver mort també el
gos de la família.
Espantada,
l'Amèlia passa les nits insomne davant del televisor, canviant
contínuament de canal, atenta al cops del monstre contra les parets
i a les siluetes que amenacen en la foscor. Ja no porta el fill a
l'escola ni va a treballar. Samuel, que veu com la seva mare comença
a transformar-se, promet protegir-la si ella li promet també que
el protegirà. L'Amèlia, a poc a poc, deixa de ser una mare atenta i
pacient per esdevenir una dona cruel que, com augurava el llibre,
escridassa el fill, mata el gos i persegueix el nen, ganivet en mà,
fins al soterrani.
En
aquest punt de la pel·lícula, l'espectador que ha entrat a la sala
esperant un seguit d'ensurts amanits amb la dosi corresponent de sang
i fetge, es remou impacient a la butaca i comença a sentir-se
estafat. En canvi, l'espectador a qui no li agraden les pel·lícules
de terror i ha anat al cinema atret per les bones crítiques rebudes
per The Babadook,
fa estona que ha entès que aquella pel·lícula
no l'obligarà a
desviar la mirada en cap moment, però no per això deixa
d'experimentar una certa incomoditat. Perquè The
Babadook és
una pel·lícula diferent, desconcertant. Tot i la clara influència
de Polanski —l'Amèlia, al límit mateix de la bogeria, es treu un
queixal amb els dits, una imatge que ens remet al protagonista de Le
locataire (1976)
quan troba un queixal amagat a la paret, per no parlar de les
nombroses referències a Repulsion
(1965)—
Jennifer Kent no narra només la història d'una dona psicòtica
incapaç de tancar el procés de dol pel marit i amb un fill difícil.
The Babadook
és també un conte infantil, que treu a la llum la part més
terrorífica dels contes clàssics, aquella que no apareix en les
versions edulcorades i políticament correctes que llegim als nostres
fills: pares que abandonen els nens al bosc, madrastres que volen
matar les filles, llops que devoren àvies i altres atrocitats per
l'estil. De la mateixa manera que treu a la llum allò que l'Amèlia
vol amagar, tancar al soterrani de la seva consciència: que no
suporta el fill, que voldria que desaparegués per recuperar la seva
vida, el seu home i la seva antiga felicitat.
L'Amèlia
es mou en un món no sols femení sinó infantilitzat, ple de
criatures tiràniques: el fill, la germana, la neboda —que vol una
«festa de princeses» per celebrar el seu aniversari, on el cosí no
hi té cabuda—, la veïna —una dona gran malalta de Parkinson—
i, sobretot, les ancianes de la residència on treballa, la senilitat
de les quals les aproxima a la infantesa. No es estrany, doncs, que
el seu deliri —si és que es tracta de tal deliri— prengui la
forma d'un monstre invencible de conte infantil.
Perquè,
tal com es llegeix en una pàgina del conte, «If
it's in a word or in a look, you can't get rid of The Babadook». I
efectivament, el monstre està en Amèlia, en la paraula que no vol
sentir ni pronunciar —el nom de l'home— i en la mirada exhausta
que dirigeix al seu fill. Amb l'ajuda de
Samuel —«promet que em
protegiràs i jo et protegiré a tu», li va dir— aconsegueix al
remat expulsar el monstre, això és, deixa de perseguir el fill per
matar-lo. Però el Babadook
no abandona pas la casa, es queda a viure al soterrani, on l'Amèlia
li porta menjar per mantenir-lo tranquil. Samuel podrà tenir,
finalment, una festa de aniversari, perquè la seva mare ha tornat a
tancar al soterrani del seu inconscient la frustració, els records
dolorosos i l'odi que experimenta cap al nen. Resulta difícil
imaginar un desenllaç més terrorífic.
