En
l'aforisme 341 de La Gaia Ciència, Nietzsche es pregunta què
passaria si en la solitud de la nit un dimoni se’ns acostés a
l'orella per xiuxiuejar: «Aquesta vida, tal com la vius ara i tal
com l'has viscuda, hauràs de viure-la encara una altra vegada i
encara incomptables vegades. I en ella no hi haurà res de nou, sinó
que cada sofrença, cada plaer, cada pensament, cada sospir, tot allò
que és indiciblement petit i gran de la teva vida, ha de tornar a
esdevenir-se per a tu, tot en el mateix ordre i en la mateixa
successió —alhora, també aquesta aranya i aquest raig de lluna
que apareix entre els arbres, també aquest instant i jo mateix.
L'etern rellotge d'arena de l'existència serà capgirat sempre de
bell nou —com també tu amb ell, que ets una volva de pols de la
pols.» Ens desesperaríem davant d'un bucle de repeticions així,
sense la possibilitat d'introduir el més petit canvi? O bé
contemplaríem les paraules d'aquest dimoni no com una amenaça, sinó
com la major de les felicitats?
Sens
dubte, la majoria de les persones considerarien la repetició
constant d'una part o de la totalitat de la seva existència com la
pitjor de les condemnes —gairebé tan terrible com aquella vida
eterna de l'ànima, envoltada d'àngels i cors celestials, amb què
amenacen els cristians. Phil Connors, el protagonista de The
Groundhog Day (Harold Ramis, 1993), no n’és cap excepció. Per
quart any consecutiu, la cadena televisiva de Pittsburgh on treballa
com a meteoròleg l'envia a cobrir el festival del Dia de la Marmota
que es celebra en un poble remot de Pennsilvània de nom
impronunciable, un lloc i una festa que odia. Phil (Bill Murray) i
els membres del seu equip —Rita (Andie MacDowell), la nova
productora a qui acaba de conèixer, i Larry, el càmera— arriben a
Punxsutawney el dia abans del festival. El matí del Dia de la
Marmota, el ràdio-despertador que hi ha a la tauleta de nit de
l'hotel on Phil s'allotja sona a les sis, i el meteoròleg s'aixeca
mentre escolta una cançó insubstancial —I got you babe, de
Sonny & Cheer— i la xerrameca d’uns locutors poca-soltes. De
tarannà desagradable i cínic, només vol enllestir la feina com més
aviat millor i tornar a Pittsburgh. Però el seu desig no es veurà
complert: una tempesta de neu talla la carretera i tot l'equip ha de
regressar al poble. Phil no sospita el que tardarà a sortir-ne, ni
que aquell serà només el primer d'un dia que es repetirà durant
molt de temps.
L’endemà,
es desperta de nou a les sis, al ràdio-despertador sona la mateixa
cançó i els locutors repeteixen que és el dos de febrer, Dia de
la Marmota. El meteoròleg pensa que per error han col·locat la
gravació del dia anterior —que se’n pot esperar, d'aquell parell
de ximples?—, però a poc a poc, quan s’aboca a la finestra i veu
les mateixes persones que el dia abans, comença a adonar-se que
alguna cosa estranya hi ocorre. Després, mentre baixa a desdejunar,
un altre hoste de l'hotel li pregunta si anirà a veure la marmota i
Phil encara creu que es tracta d'una broma. Però, en sortir al
carrer i comprovar que tot es repeteix exactament igual —el
captaire que demana en un cantó, l'antic company d'escola que
l'aborda per vendre-li una assegurança, el bassal on fica el peu
quan va a creuar el carrer...— comprova que, per increïble que
pugui semblar, està revivint el dia anterior amb tota exactitud. La
seva primera reacció és d'estupefacció. La sensació d'absurd el
posa malalt, no pot acabar el reportatge, llença el micròfon i fot
el camp. A la nit, abans de adormir-se, trenca per la meitat el seu
llapis i deixa els dos trossos damunt del despertador per comprovar
que la repetició no es tornarà a produir.
L’endemà
el desperta la mateixa cançó i el llapis hi apareix sencer un altre
cop: el malson comença de nou. Phil reviu per tercera vegada la
mateixa seqüència d'esdeveniments, però ja se li ha esgotat la
paciència, es treu de sobre amb violència el venedor d'assegurances
i es nega a repetir el reportatge. En la cafeteria on es reuneix amb
Rita seu al costat d'una paret on pengen tres rellotges aturats, que
marquen respectivament les 4:00, les 5:55 i les 11:30, un fons
perfecte per a un personatge que no sabem ben bé si es troba atrapat
en un bucle o expulsat del temps. Perquè o bé el món continua el
seu esdevenir i Phil resta empresonat en un dia que ja ha passat i
del qual no pot sortir de cap de les maneres, o bé el temps s'ha
aturat per a tots tret d’ell, que constitueix l'única diferència
en la repetició. Sigui com sigui, el meteoròleg se sent angoixat,
no comprèn què hi ocorre i demana ajuda a la productora, que
l'envia al metge. Però ni el metge ni el psiquiatra encerten a
comprendre el seu trastorn. Aquella nit, o potser la nit d'un altre
dia —a partir d'aquest moment, la pel·lícula omet les repeticions
per centrar-se en les petites diferències que el protagonista
introdueix en la quotidianitat amb les seves accions i, en
conseqüència, l’espectador ja no pot saber amb certesa quants
dies transcorren—, Phil es pregunta per què, de tots el dies de la
seva vida, ha de reviure, precisament, un dia com aquell, tan
absolutament ensopit, quan, tot de sobte, s'adona que la seva
situació té també un avantatge interessant: si no hi ha demà, els
seus actes no tenen conseqüències, ja no cal acatar les normes.
Phil
Connors inicia així el que podríem anomenar la seva etapa
dionisíaca. Si el temps no existeix, aleshores, tot està permès:
pot saltar-se les lleis, fumar i menjar pastissos sense por a
emmalaltir, robar un furgó blindat o seduir una noia que, al dia
següent, ni tan sols el reconeixerà. Faci el que faci, al matí
tornarà a despertar-se al seu llit amb la música de Sonny &
Cheer i el xerroteig dels locutors. Però Punxsutawney és un poble
petit i les possibilitats de divertir-se limitades. Tard o d'hora,
anar al cine vestit de cowboy o lligar amb les cambreres també acaba
cansant, i el meteoròleg es planteja un objectiu més ambiciós:
seduir Rita. La productora és una persona amable i generosa, el
revers de l'egocèntric i sarcàstic protagonista, que haurà de
planejar amb molta cura la seva estratègia. En cada repetició,
veiem com Phil pren nota dels seus errors i va esmenant-los per poder
mostrar-se davant Rita com l'home que ella desitja. Al remat,
aconsegueix un dia perfecte. «No es pot planejar un dia així», li
diu la productora. I amb tot el cinisme ell li contesta: «Sí, sí
que es pot. Només cal treballar-s'ho molt».
Però
el dia perfecte, que tant d'esforç li ha costat planejar, no conclou
tal com Phil havia previst: Rita no vol passar la nit amb ell i
s'adona que tot ha estat un muntatge, una comèdia premeditada. A
partir d’aquell moment, per més que ho intenta, rep una bufetada
al final de totes les seves cites. Com una de Sísif que tornés a
apujar la seva pedra, Phil refà cada dia el mateix itinerari, que
indefectiblement el condueix al mateix destí: la bufetada de Rita,
que fa rodolar la pedra vessant avall. El meteoròleg es desespera:
l'objectiu més ambiciós que s'ha plantejat mai, l'única cosa que
aporta sentit a la sèrie de repeticions que constitueixen la seva
vida, se li revela com inassolible. Comença així una nova etapa per
a Phil Connors, en què l'absurd de la seva existència, repetit fins
a la sacietat, esdevé insuportable. Un primer pla del rellotge
despertador, tot just en el moment que les 5:59 es converteixen en
les 6:00 —enfocades en un impressionat contrapicat, les làmines
del rellotge semblen caure sobre l'espectador com una allau o una
maledicció—, marca l'inici d'aquesta nova etapa de depressió i
misantropia, en què el meteoròleg gairebé no surt de l'hotel i es
passa el dia en pijama davant del televisor.
Cada
mati, quan sona el despertador, Phil el llença a terra o el fa
miques amb un cop de puny. Com el condemnat que vol escapar de la
presó, tracta de trencar el bucle temporal que el reté. Se li acut
que aquell absurd Dia de la Marmota continuarà repetint-se mentre
visqui l'animaló que el protagonitza i, en una temptativa
desesperada per acabar amb la roda de les repeticions, segresta la
marmota i, durant la seva fugida de la policia, es llança amb el
cotxe per un precipici i mor. Però ni la mort aconsegueix treure'l
de l'infern de Punxsutawney: al matí següent es desperta com
sempre, al seu llit, il·lès, mentre escolta la cançó que li
recorda que s’hi troba irremeiablement enxampat.
Aquest
intent de suïcidi serà seguit per molts altres, tan infructuosos
com el primer. Al capdavall, Phil no pot sinó arribar a la conclusió
que és immortal, una mena molt particular de déu, i assegut al seu
racó de la cafeteria, al costat dels rellotges aturats, li conta a
Rita com ha mort tantes vegades que ja gairebé ni existeix, i li
demostra que ho sap tot sobre ella, coneix totes les persones que hi
ha a la cafeteria i coneix al detall el que faran a l’instant
següent. «Potser Déu no és omnipotent» —li diu— «potser és
algú que ha viscut tant de temps que ja ho sap tot».
Després
d'aquesta confessió, Rita passa la nit amb ell. Justament ara, que
no pretenia seduir-la, és quan la troba al seu costat, i Phil
n'agraeix la companyia, valora la comprensió i la generositat de la
seva amiga. L’endemà Rita ja no hi és i tot comença de cap nou,
però en el meteoròleg s'ha produït un canvi radical, com si hagués
tocat fons i comencés a sortir a la superfície. Aquell matí dóna
al captaire tots els diners que porta a sobre i es mostra amable amb
els companys. Inicia així una nova etapa en el seu particular etern
retorn, una etapa de transformació al llarg de la qual s'interessa
per la literatura, aprèn a tocar el piano i a fer escultures de gel,
però sobretot aprèn a ajudar les persones que el necessiten.
Una
nit troba el captaire malalt, l'acompanya a l'hospital i l'ancià
mor. Dia rere dia, Phil intenta evitar aquesta mort sense
aconseguir-ho, i s'adona que el dia que viu una i una altra vegada
pot ser també l'últim per a algunes persones. La mort —la pròpia
i la dels altres— sembla ser el límit infranquejable, allò que no
pot modificar. O potser sí? Per primer cop sembla que tot el
coneixement estèril sobre els habitants de Punxsutawney que ha
acumulat al llarg de tantes repeticions tingui alguna utilitat: el
nen que cau de l'arbre no es fa mal perquè Phil està cada dia
esperant a sota per agafar-lo, i l'home que s'ofega al restaurant no
mor perquè ell apareix tot just per posar-hi remei en el moment
precís. I no es tracta només de salvar la vida de la gent, sinó
d'ajudar-los també amb els problemes quotidians: canviar una roda
punxada, procurar un remei per al mal d'esquena o fer de mitjancer en
un conflicte de parella formen part també de l'atrafegat dia del
meteoròleg. D’aquesta manera, quan arriba la nit Phil Connors ha
esdevingut el personatge més popular del poble.
«La
repetició res no canvia en l'objecte que es repeteix, sinó que
canvia quelcom en l'esperit que la contempla», ens diu Deleuze a
propòsit de Hume. Una observació que resulta del tot pertinent a
propòsit del protagonista de The Groundhog Day. Phil Connors
no pot canviar res en el dia que es repeteix, es limita a reviure una
seqüència, perquè més enllà del moment present els seus actes no
tenen cap repercussió. Cada dia comença igual, amb el rellotge que
sona, el captaire que demana al seu cantó —tot i que ell l'ha vist
morir ja moltes vegades—, el nen que s’enfilant a l'arbre des del
qual caurà... Cada dia Phil, l'única diferència en el cicle de
repeticions, l'únic subjecte en la seqüència —no debades,
Deleuze afirma que la diferencia és just allò que apareix darrere
de la subjectivitat—, introdueix canvis que modifiquen poc o gens
el transcurs del dia i que no perduren quan aquest torna a començar.
Però com a diferència conscient que és, Phil observa les
repeticions i es troba sotmès a canvis, a un profund desenvolupament
espiritual. L'estranyesa i la por amb què viu les primeres
repeticions es transformen, més endavant, en un exagerat
egocentrisme quan descobreix que els seus actes no tenen
conseqüències, i desemboca en la desesperació més absoluta quan
la seva aparent omnipotència s'estavella contra el menyspreu de la
dona que estima i contra la impossibilitat de posar final al seu
suplici amb la mort. Només quan deixa d'actuar mogut pel benefici
propi, quan l'interès pels altres predomina sobre el seu egoisme,
les modificacions que introdueix —tot i que no perduren— deixen
de ser anecdòtiques i banals. Però el canvi més important és el
que sofreix la seva personalitat: el personatge cínic i egoista del
principi del la pel·lícula, aquell que no suportava Punxsutawney ni
els seus habitants, es transforma en una persona generosa que
converteix l'ajuda al proïsme en un dels seus principals objectius
vitals. Reconciliat amb sí mateix, Phil Connors encarna, finalment,
els valors del superhome nietzscheà, que s'enfronta a l'etern retorn
sense por perquè sap que actua de la millor forma possible.
I
serà precisament quan ja no desitja anar-se'n de Punxsutawney perquè
ha trobat el seu lloc dins la comunitat, que Rita s'enamorarà d'ell
i aconseguirà sortir del bucle que l’ha atrapat durant anys. A la
nit, després de la Festa de la Marmota, quan Rita descobreix que el
meteoròleg és una de les persones més populars del poble i veu com
molta gent s'hi acosta per agrair-li els favors, l'acompanya a
l'hotel i passa la nit amb ell. L’endemà, la cançó de Sonny &
Cheer sona a les sis, però és Rita qui estén la mà per apagar el
despertador. Phil no dona crèdit al que està veient: Rita encara hi
és, no ha desaparegut, no es tracta de cap repetició. S'aixeca,
mira per la finestra i comprova que no hi ha gent al carrer, que
ningú camina ja en direcció al parc on es celebra el Dia de la
Marmota. Ja és el 3 de febrer, i per primera vegada veiem que el
despertador marca les 6:01.
Malgrat
aquest final tan paròdicament idíl·lic —la feliç parella camina
per un paisatge que sembla una postal i Phil comenta que es quedaran
a viure en aquell poblet adorable— l'espectador no pot deixar
d'observar que alguna cosa no rutlla en la història que li acaben de
contar. El personatge interpretat per Bill Murray és pur sarcasme.
Potser en alguns moments s'humanitza —com quan li diu a Rita que se
l'estima, però mentre ella dorm i no el pot sentir—, però fins i
tot quan rep l'agraïment d'aquelles persones a qui ha ajudat manté
una posa artificial, que ens indueix a pensar que tot allò és una
farsa, una impostura. Certament, una situació reiterada fins a
l’extenuació no sembla el millor marc perquè una persona es
comporti amb naturalitat, però en la festa final Phil Connors (que
no Bill Murray) sobreactua de manera evident. La seva presumpta
transformació espiritual, l’entrega total al proïsme i
l’encarnació del superhome nietzschià se'n va orris a mesura que
la pel·lícula arriba a la conclusió, i comencem a sospitar que el
personatge no es mou per altruisme, sinó per pura vanitat. Més
encara, que no ha fet més que perfeccionar el seu pla per seduir
Rita, com si s'hagués adonat que per aconseguir-la no hi havia prou
amb canviar (o fingir que canviava), sinó que li calia canviar el
món, modificar la visió que els altres tenen d'ell a fi de
comparèixer davant Rita amb una careta d'Übermensch de
Carnestoltes.
El
sarcasme que destil·la l'actuació de Bill Murray converteix, doncs,
en magistral una pel·lícula que, amb un altre protagonista, potser
no hagués passat de ser una comèdia romàntica amb un argument
original i un muntatge fabulós. Sembla que en un principi hom va
pensar en Tom Hanks per al paper de Phil Connors, un actor que sens
dubte hagués encarnat perfectament el paper del superhome nietzschià
amb moltíssima més convicció. Així ho va demostrar, un any
després, en Forrest Gump.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada