El temps en una ampolla

Comença un nou dia a bord de la Surprise. Un mariner camina per la bodega amb un llum a la mà entre les hamaques on encara dormen els seus companys. Passa per davant dels canons, saluda al soldat de guàrdia en la Santabàrbara i puja a coberta. Algú comprova que gairebé tota la sorra de l'ampolleta d'hores ha caigut ja al bulb inferior i li dona la volta. Tot seguit, un dels soldats fa sonar la campana: quatre tocs dobles, la senyal que ha finalitzat el torn de guàrdia. Un quants mariners descendeixen hàbilment per les cordes mentre uns altres, entre els quals es troba segurament aquell que caminava per la bodega amb un llum a la mà, hi pugen per iniciar el nou torn de guàrdia. Tot plegat, una seqüència que no dura més d'un parell de minuts, el temps que li cal a Peter Weir per introduir l'espectador en la vida a bord d'una fragata a començaments del segle XIX. I és que Master and Commander no és només una pel·lícula magistral, és també un fidel retrat dels mètodes de navegació de l'època.

En els vaixells, l'ús del rellotge de sorra o ampolleta d'hores va esdevenir habitual a partir del segle XIV degut als considerables avantatges que presentava respecte a altres mitjans de mesurar el temps. A diferència de les clepsidres, el seu funcionament no es veia alterat pel moviment de la nau, ni resultava afectat per les baixes temperatures ni per la humitat, especialment quan es va substituir els grans de sorra per altres materials menys sensibles a l'aigua, com ara closca d'ou triturada o pols de plom. Els rellotges mecànics poden semblar més precisos, però el metall s'oxidava amb l'aire de la mar i les tempestes elèctriques en trastornaven el funcionament, raons suficients per mantenir l'ús a bord de les ampolletes d'hores, fins i tot quan la construcció dels rellotges mecànics havia assolit un notable grau de perfecció. En Master and Commander podem comprovar aquesta coexistència dels dos tipus d’instruments a bord de la Surprise: d’una banda, com ja hem comentat, l'ampolleta hi mesura el temps de les guàrdies, però d'altra, el capità Jack Aubrey no s’oblida d’agafar el seu rellotge de butxaca en sentir l'avís de xafarranxo de combat, i el primer oficial fa servir un rellotge mecànic per cronometrar el temps que els artillers tarden a carregar i disparar els canons del vaixell.

L'ampolleta d'hores, situada habitualment prop del timó, estava calibrada per durar trenta minuts. Esgotada la sorra, el timoner invertia el rellotge i ho anunciava amb un toc de campana senzill cada mitja hora i doble cada hora completa. Cada guàrdia durava quatre hores, tret de les dues guàrdies nocturnes posteriors a la mitjanit, anomenades «guàrdies de gos», de dues hores cadascuna. En conseqüència, la primera volta a l'ampolleta s'assenyalava amb un toc senzill, la segona amb un doble toc, la tercera amb un de doble i un de senzill, i així successivament, fins a arribar als quatre tocs dobles que anunciaven el canvi de guàrdia, després del qual tornava a començar la sèrie. Alguns vaixells disposaven també d'una gran ampolleta de quatre hores o de guàrdia completa, que només podia ser manipulada per l'oficial de guàrdia, i d'una altra de dues hores o de mitja guàrdia. Hi havia també ampolletes que mesuraven catorze o divuit segons, i que eren utilitzades quan es llançava la corredora per calcular la velocitat del vaixell.

Il.lustració del Bowditch's New American Practical Navigator (1868)

Els tocs de campana regulaven, doncs, la rutina a bord del vaixell, des dels torns de treball i de descans fins a l'hora del dinar o del repartiment del grog, el temps que es mantenia un determinat rumb —una dada imprescindible per calcular la situació del vaixell en la carta de navegació— o inclús la duració d'un combat. En Das Sanduhrbuch (1979), traduït al castellà com El libro del reloj de arena, Ernst Jünger cita el diari del Minotaur, una de les fragates angleses que va participar en la batalla d'Aboukir (1798), on es llegeix: «vam lluitar durant vuit vasos» (en l’original, «we fought eight glasses», tenint en compte que the glass era el nom amb què normalment s’hi designava l'ampolleta o sandglass). També el capità de la Surprise, tot just iniciada la primera batalla contra l'Acheron, ordena a un dels oficials: «Note for the log, Mr. Watt: Engaged enemy frigate at six bells». Efectivament, poc abans de rebre el primer atac, hem vist com s’hi tornava a girar l'ampolleta i a l'ordre de «Strike the bell» la campana ha sonat amb tres tocs dobles. Aquests tocs ens assabenten que des del canvi de guàrdia amb què s'inicia la pel·lícula fins al moment en què l'oficial Hollom albira un vaixell en la boira, l'ampolleta ha girat sis vegades, això és, hi han passat tres hores, s'ha fet de dia i la major part de la tripulació feineja en els seus llocs de treball. I és amb aquesta referència a la campana —un procediment, com hem vist, habitual en l'època— que el director situa temporalment l'acció durant les primeres hores del matí: una part de la tripulació —segurament, aquells que han fet l'última guàrdia— dorm, un dels guardiamarines desperta el seu companys més jove, que fa una becaina sobre un munt de cordes, i no fa gaire hem vist com el cuiner, encara sense vestir, pujava a coberta a recollir els ous de les gàbies de les gallines. És per això que resulta tan incongruent la versió de la pel·lícula doblada al castellà, on l'anotació en el quadern de bitàcola que el capità Aubrey dicta a l'oficial es transforma en «Entablamos combate con el enemigo a las tres horas». L'espectador que hagi observat aquest detall no pot deixar de preguntar-se a quina hora s'aixeca el cuiner, o de sospitar que els mariners anglesos dormien la migdiada.

La mesura del temps amb l'ampolleta, tot i ser molt aproximada, no podia ser totalment exacta, especialment quan un timoner poc escrupolós la feia girar abans que tota la sorra hagués caigut al bulb inferior per escurçar la guàrdia —allò que els francesos en deien manger le sable—, un costum que no sols perjudicava els seus companys sinó que també introduïa un desordre en el còmput temporal de la nau. Per aquest motiu, cada vint-i-quatre hores el temps començava a mesurar-se de nou a partir del moment en què el sol havia arribat al seu zenit. En Master and Commander ho podem constatar en l’escena en què el capità instrueix els guardiamarines en l'ús del sextant, precisament per determinar el migdia. Puntualment, cada dia a les dotze l'ampolleta començava a mesurar el temps a bord i s’hi iniciava la primera de les sis guàrdies que completaven un dia qualsevol en una nau com la Surprise.