Taylorisme i Modern Times

En el marc de la Gran Depressió que va patir el sistema econòmic dels Estats Units després del crac borsari del 1929, Charles Chaplin va dirigir i protagonitzar Modern Times. Estrenada el 1936, la pel·lícula de Chaplin pot ser considerada una parodia de

Metropolis (1927), el film de Fritz Lang que vam comentar en l'entrada anterior. Tot i narrar històries molt diferents, les coincidències no deixen de ser, com veurem, força suggestives.

Com Metropolis, Modern Times comença amb la imatge d'un rellotge com a fons dels títols de crèdit. El lema de la pel·lícula és ja tota una declaració d'intencions: «Modern Times. A story of industry, of individual enterprise —humanity crusading in the pursuit of happiness». Res a veure, doncs, amb el missatge de reconciliació entre els obrers i els plutòcrates que proclamava Metropolis. Els obrers de Modern Times sofreixen la tirania de la cadena de muntatge i del taylorisme, sovint estan aturats, però no deixen de fer vagues i manifestacions reclamant els seus drets. És, per damunt de tot, una pel·lícula plena d'optimisme davant les dificultats d'un món econòmicament enfonsat.

Sota els títols de crèdit, la busca dels segons del rellotge avança imparable: estan a punt de tocar les sis, l'hora que marca l'inici de la jornada laboral. Mentre en Metropolis els obrers es dirigien capcots a l'ascensor que els portava al nivell de les màquines, Chaplin opta per la metàfora sarcàstica, consistent a mostrar un ramat d'ovelles blanques —amb la inevitable ovella negra inclosa— tot just abans d'enfocar un munt d'homes sortint de la boca del metro per dirigir-se corrents cap a la fàbrica. També ací els obrers procedeixen del subsòl, però acudeixen a la feina de manera desordenada, individual, caminant per la vorera o esquivant els escassos vehicles que circulen pel carrer. Això no obstant, després de fitxar als rellotges de l'entrada de la fàbrica deixen també de ser propietaris del seu temps.

Des del seu despatx, el president de l’Electro Steel Corp., mentre munta un puzle o fulleja el periòdic, controla l'ús que fan del temps els seus treballadors, així com el correcte funcionament de la cadena de muntatge. Com un nou Fredersen —dirigent de Metropolis— habita la seva particular Torre de Babel, on li arriben imatges de cada

racó de la fàbrica. En una pel·lícula muda com aquesta, no deixa de ser significatiu que el president sigui l'únic personatge amb veu (exceptuant la cançó sense sentit que interpreta Chaplin), i més encara que només el puguem escoltar quan dóna ordres a través dels micròfons i les pantalles. És d'aquesta manera com indica al seu capatàs —un jove herculi que llueix músculs mentre manipula el que seria l'equivalent de la màquina-cor de Metropolis, i que té poc a veure amb la figura de la pel·lícula de Lang— que acceleri la producció en una o altra secció.

A la cadena de muntatge, els obrers s'esforcen a seguir el ritme de producció que se'ls imposa. El temps es controla de manera tirànica, fins a l'extrem que han de fitxar en el rellotge a l'entrada i a la sortida del lavabo. Però això no és tot, quan Chaplin tracta de

descansar una estona i de fumar-se un cigarret al lavabo, ràpidament s'engega una enorme pantalla al seu darrere i el president l’amonesta per perdre el temps, una escena que sembla un precedent —en clau d'humor— de les pantalles omnipresents de la novel·la de George Orwell, 1984.

Arriba l’hora de dinar, s'atura la cadena de muntatge i els treballadors disposen d'una estona per menjar sense abandonar de la fàbrica. Però fins i tot aquest parèntesi improductiu cal que sigui reduït al mínim: una màquina per alimentar els obrers és l'últim invent d'aquest taylorisme embogit. Un «venedor mecànic» (una veu gravada) explica al director els avantatges de l'aparell i, com no, Chaplin és la víctima elegida per provar-lo. Després de llançar-li a sobre la sopa, de fer-lo engolir un parell de rosques i d'empastifar-lo amb l'imprescindible pastís de nata, la màquina resulta desestimada i els obrers tornen a la feina.

Al final de la vesprada, després que el director hagi ordenat una vegada més augmentar la velocitat de la cadena de muntatge, Chaplin no pot seguir el ritme de producció, cau sobre la cinta transportadora i es engolit per la màquina, una escena que ens recorda l'accident que el jove Freder observa a la fàbrica de Metropolis i l’al·lucinació subsegüent, en què la màquina en flames se li apareix com el deu Moloc, àvid de sacrificis humans. Però mentre que en Metropolis l'escena es converteix en un episodi d'intens dramatisme, en Modern Times resulta còmic observar la insignificant figura de

Chaplin arrossegada entre els engranatges de la màquina i regurgitada després sobre la cinta transportadora. Perceptiblement embogit, el protagonista abandona la feina i surt un instant de la fàbrica perseguint la secretaria del president. Quan un policia el veu, hi retorna i —un detall molt rellevant— no deixa de fitxar al rellotge de l'entrada, tot i el seu trastorn. Una vegada dins es troba amb el capatàs de la màquina principal, aquella que —com havíem assenyalat— vindria a ser l'equivalent de la màquina-cor de Metropolis. A diferència de Lang, a Chaplin no li cal una revolta obrera per destruir la màquina-cor: en té prou amb un boig, l'ovella negra del ramat, un treballador esgotat que manipula a l'atzar palanques i rodes. És la defensa de l'individu contra el sistema, sense personatges il·luminats ni mitjancers, sense conspiracions rocambolesques ni robots fraudulents. La manipulació forassenyada de la màquina acaba espatllant-la, comença a llençar espurnes i fum, el president no pot observar el que hi està ocorrent ni comunicar-se amb el capatàs i ha de baixar de la seva Torre de Babel per enfrontar-se a un treballador que, tot sol, està impedint el funcionament d'un mecanisme de producció que se pressuposa perfecte. És així com, en els primers divuit minuts de la pel·lícula, Chaplin realitza una divertida i sarcàstica crítica del fordisme i del taylorisme, alhora que desmunta el missatge moralista de Metropolis, on els obrers apareixien retratats com una massa alienada necessitada d'un dirigent que els guiï i els salvi.

Després d'una estada a l'hospital, de ser confós amb un dirigent comunista, de treballar de guarda nocturn a uns grans magatzems (on ha de fitxar en el rellotge de cada planta) i de veure's implicat en un robatori i passar per la presó, Chaplin torna a treballar a la fàbrica, que ha romàs tancada durant un temps. És l'ajudant d'un mecànic encarregat de revisar i reparar les màquines aturades, un home gran acostumat a treballar al seu ritme. En un determinat moment, el mecànic consulta el seu rellotge de butxaca, un gest impensable per a un obrer de la cadena de muntatge. De fet, aquest rellotge de butxaca —un record de família— acaba accidentalment aixafat en una premsa, i el mecànic resulta també engolit pels engranatges de la màquina, uns incidents a través dels quals podem deduir que aquest home pertany a un altre temps, aquell en què els treballadors eren considerats individus i no meres peces d'un sistema de producció. Chaplin aconsegueix traure el mecànic de la màquina, tot just per assabentar-se que els obrers han abandonat el treball, perquè s'hi ha iniciat una nova vaga. Els dos es queden

sorpresos, amb cara de no entendre res: els moviments sindicals els resulten profundament estranys. Ni un ni l'altre, per circumstàncies diferents, formen part d'aquell món d’obrers als quals es pretén alienar. El mecànic, perquè ha viscut en un sistema de producció anterior al fordisme; Chaplin, perquè és un individu irreductible a la disciplina de la cadena de muntatge i refractari a l'autoritat. No ens sobta, doncs, l'última escena de la pel·lícula: el protagonista i la noia que l'acompanya d'esquena a l'espectador —d'esquena al món que els ha rebutjat—, caminant per una carretera en busca d’un lloc on poder viure com a persones i no com membres d'un ramat.