L’últim
dia de la seva vida, el tic-tac d’un rellotge va despertar el
Quentin Compson. Era el rellotge del seu avi, aquell que el pare li
havia donat per recordar-li que havia d’oblidar el temps, perquè
els rellotges són el «mausoleu de totes les experiències i
desigs». En aixecar-se, el Quentin en
va trencar el vidre i
va arrencar les busques. Tot i això, el
rellotge continuà funcionant, com un mort a qui encara li batega el
cor. Amb aquest
rellotge trencat a la butxaca de l’armilla, el Quentin va
sortir de casa decidit
a suïcidar-se. Així comença la segona part de The
sound and the fury
(1929), la novel·la de
Faulkner en què un
rellotge
sense busques esdevé
un objecte carregat de
simbolisme. D'una banda, representa
els lligams familiars —es
tracta del rellotge de
l’avi, de
la tradició feta
objecte—, el
cognom transformat en una
càrrega feixuga que els protagonistes han d’arrossegar.
També és una metàfora de
la desesperació del
Quentin que, com un rellotge que no pot marcar les hores,
ha de viure un temps
que ja no té cap sentit. Com no podia ser d'altra manera, el
rellotge simbolitza el
pas del temps, ineludible
—«(...) Crist no va ser crucificat: es va anar gastant pel feble
tic-tac d’unes rodetes». Però,
sobretot, el rellotge sense busques representa la
mort, el final d'una
persona que decideix acabar amb la seva existència i el d'un sistema
social que agonitza.
Gairebé
tres dècades més tard, el 1957, Ingmar Bergman recorre a la
mateixa iconografia. En
Smultronstället
(que a Espanya es va traduir com Fresas
salvajes) narra el
viatge a Lund
que el professor Isak Borg, a
qui acompanya la seva
nora, emprèn per rebre un homenatge de la seva Universitat. La nit
abans, Borg somnia que camina per un carrer desert i veu, penjat
d’una façana, un rellotge sense busques.
Inquiet, treu el seu
rellotge de la butxaca i observa que tampoc no
té busques. Un carruatge fúnebre, sense conductor, avança pel
carrer, xoca amb una farola i deixa anar el taüt que transporta.
Quan el professor s’acosta al taüt, una mà agafa la seva i
descobreix que el ell és
el cadàver. Com en el
relat de Faulkner, els batecs del cor són l’únic so que acompanya
una
part de la seqüència, un cor que continua bategant en un cos que se
sap mort, com el
tic-tac d'un rellotge trencat.
Aquest somni serà el
començament del viatge
interior —paral·lel al viatge en cotxe a Estocolm— que Isak
Borg, un home ja gran, egoista
i solitari,
inicia
tot rememorant moments de la seva joventut i qüestionant alguns
aspectes fonamentals de la seva vida, com la relació amb la
dona i el fill. Al
llarg d’aquest viatge, resulta especialment significativa la visita
a la mare, una anciana amb qui el professor manté un tracte distant.
En un moment de la conversa, la mare es refereix al rellotge d’or
de l'avi,
que vol regalar a un nebot. Quan li’l mostra, el professor veu que
es tracta del rellotge que en el somni portava a la butxaca, un
rellotge sense busques. En una sola escena, a
través de la imatge
d’un vell rellotge trencat, Bergman ha sintetitzat les pors del
protagonista, la mort que s’intueix i la soledat de qui no rep el
llegat del pare ni podrà transmetre’l al fill perquè no ha sabut
guanyar-se’n l’afecte.
Però,
Bergman no és l’únic director que ha representat la mort
mitjançant un rellotge sense busques. El 1983 es va estrenar Rumble
Fish, una
pel·lícula de Francis Ford Coppola que a Espanya es va traduir com
La ley de la calle.
De la mateixa manera que The
sound and the fury
mostra una societat en
decadència —la del
sud dels Estats
Units, hereva d’una economia sustentada en les grans propietats i
l’esclavitud—, a Rumble
Fish el que està
desapareixent és una
forma de vida adolescent, basada en les colles juvenils que
s’enfronten. I s'acaba
perquè el seu líder,
el Motorcycle Boy
(Mickey Rourke), aquell que hi
regnava —segons
proclamen els grafits—,
ha esdevingut un adult, i el que abans eren baralles entre nois s’han
transformat en enfrontaments amb la policia. Com diu el cambrer Benny
(Tom Waits), el temps es veu diferent quan hom és jove i quan és
gran, mentre la càmera l’enfoca des de la perspectiva d’un
rellotge i un calendari situats dalt de la barra del bar. Per a Rusty
James (Matt Dillon), el
germà petit del Motorcycle
Boy,
el temps avança a velocitats diferents: lent quan és a classe,
ràpid quan és amb la seva xicota. Però és que Rusty és encara
molt jove, i creu que el temps en què el seu germà regnava ha de
tornar. En canvi, el Motorcycle
Boy és un adult
desenganyat que va marxar en busca de la seva mare i d’una altra
vida, i ha tornat a casa sense haver aconseguit arribar on s’havia
proposat. Poc abans de morir, mentre els dos germans conversen, se’ls
acosta el policia que persegueix el major. Els tres parlen recolzats
en un camió que transporta un gran rellotge sense busques, al qual
li falta a més el número u. Coppola introdueix així la
representació de la mort com a escenari, un fons ignorat pels
protagonistes, que li donen l’esquena.
Però aquesta imatge, impactant, sedueix la mirada de l'espectador,
que no pot deixar de veure en l'enorme rellotge espatllat una
amenaça, ni interpretar l'absència del número u com una subtil
referència al destí d'aquell que hi regnava.
Es
tracta, en definitiva, de dues pel·lícules molt diferents, però
amb curioses i significatives coincidències. En totes dues, el
protagonista emprèn un viatge en l’espai, però també cap al
passat. El professor Borg va a la seva Universitat, passant pel lloc
on estiuejava quan era jove i per la casa de la seva mare. El
Motorcycle Boy
ha viatjat cap a la costa, tractant d’allunyar-se de la misèria
física i moral de la ciutat on viu, però
també buscant la seva
mare, que va abandonar l’home i els fills. El viatge del primer és
explícit, narrat amb detall al llarg de la pel·lícula, i acaba
feliçment, amb el protagonista reconciliat amb el seu fill i el seu
passat. El viatge del segon —al qual hi
fa referència només
de manera tangencial, en una conversa amb el germà— és, en canvi,
un viatge frustrat: no sols no arriba mai a la costa, sinó que només
veu la mare de lluny. En paral·lel, com hem assenyalat abans, l’ús
de la imatge del rellotge sense busques és explícita i repetida en
tres ocasions al llarg de Smultronstället,
mentre que en Rumble
Fish el rellotge
sense busques forma part només del decorat, com un element en
aparença intranscendent, però capaç de dotar l’escena d’una
notable càrrega simbòlica.